CRÒNICA DE L'ARRIBADA DEL MARTÍ

Eren dos quarts de dues quan acabava de fitxar al SP, mirava el correu i m’anava a ficar al llit. Feia uns dies que passava mala nit amb les contraccions, les postures, la calor i el mal d’esquena i per aixó cada dia trigava més en anar a dormir. No va passar ni mitja hora quan notava com si m’estigués fent pipí i vaig fer un salt del llit. Al possar-me dereta va caure tot el líquid per les cames: estava trencant aigües! Vaig despertar al Carlos i em va agafar un atac de riure, imagino que dels nervis i de la reacció d’ell quan es va despertar espantat. Com ens havien dit que si les aigües eren clares ens ho podiem pendre amb calma, vaig decidir que tornavem a dormir i esperariem a veure com evolucionava tot.
Als cinc minuts van començar les contraccions i com les suportava bastant bé dormía entre una i la seguent. Ven aviat van començar a ser cada 6-8 min i vaig estar al llit fins a les 4 que ja no podia més. Vaig prendre una dutxa i em va sentar de conya. La resta de contraccions les vaig passar entre el sofà i el lavabo. Cap a les 8 del matí vam trucar els meus sogres que ens van portar cap a l’hospital.
A urgències em van possar les corretges i, quines coses passen, les contraccions s’havien aturat. Una hora amb les corretges i només una contracció!!! A casa les tenia cada 5 min!!!Em van fer el tacte més dolorós de la meva vida, perquè tenia el coll molt a dalt, no vaig poguer reprimir un crit de dolor. I quan em van dir que estava dilatada d’un cm no m’ho creía. Volia un part natural sense epidural, però m’imaginava que seria més ràpid. Em van ingressar perque havia trencat aigües i a l’habitació caminava i anava passant les contraccions com podia, que ja tornaven a ser cada 5min. Em van donar d’esmorzar i de dinar. L’esmorzar perfecte, perque tenia molta gana, però per dinar ja no podia menjar res. Cap a les dues em tornaven a la sala de monitors i em feien un tacte, i estava de 2cm: però com podia ser tant lent aixó??? Tenia dues opcions, o tornava a l’habitació per continuar amb la dilatació o em portaven a la sala de parts, per si en algún moment volia l’epidural. Doncs jo vaig demanar que em portessin a l’habitació. Em van deixar una horeta sense tornar-me a l’habitació i enquell temps em vaig marejar, vaig vomitar, m’entraven “cagarrines”…quin panorama! Em van recomanar que millor anés a la sala de parts, que tindria la pilota per dilatar, un llit de parts que pots canviar de postura, la dutxa… en fi, que estaría més còmoda. I sí, quin canvi passar les contraccions a sobre de la pilota. A més ja feia hores que eren molt doloroses i portava tota la nit sense dormir. El Carlos em va ajudar moltíssim amb les contraccions, les anava controlant ell perque jo no m’hi veia amb forces i a cada una em feia massatges als ronyons i m’acompanyava amb les respiracions que de vegades no les seguia i només tenia ganes de cridar. Estava molt cansada. Cap a les sis de la tarda un nou tacte i estava de 4cm. Ja no podia més! Opcions: continuem dilatant o demanem epidural? Doncs epidural! 16 hores dilatant i sense dormir res i jo no podia més.
La llevadora va marxar per cridar l’anestesista i de sobte el Carlos comença a plorar, em quedo de pedra i entre contraccions em diu que està molt orgullós de mi que ho estic fent molt bé i que m’admira per tot el que estava passant i per pendre aquella decisió en aquell moment. Que ell sabia quant m’havia preparat jo i les meves preferències pel part. Em vaig emocionar moltíssim! Imagineu!!!
L’anestesista em va explicar com funcionava tot i mentre ho feia em donava molta tranquil·litat. Al cap de ben poquet ja no sentia les contraccions i em vaig adormir. Anava despertant i dormint , vaig descansar una mica, ja ho necessitava.
De sobte va entrar una noia que es va presentar com a ginecòloga i em va anar movent el monitor de les corretges que controlava el nen. Em va explicar que la freqüència havia baixat. Em van treure l’oxitocina i em van explicar que havien de fer una prova per veure si el nen estava patint. Quina angoixa, li havien de punxar al cap i encara no havia sortit!Si no sortia bé havien de fer una cessaria d’urgència. Estava molt nerviosa, i a sobre vaig començar a tremolar i amb taquicàrdies per l’efecte de la medicació. Sort que tot estava bé i el nen aguantaria el part.
Cap a les 10 ja estava totalment dilatada però el nen havia de baixar una mica més. Continuàvem esperant. I a les 12 de la nit vaig demanar si podia seure al llit perquè portava 6 hores a la mateixa postura i estava cansada. Cap problema! Em vaig aixecar el llit fins estar asseguda. Als cinc minuts va tornar la ginecòloga perquè tornava a baixar la frequència del nen! Era perque jo havia canviat de possició i ell no estava bé! I encara que li quedava per baixar em van dir que no esperariem més. M’anirien avisant i jo començaria a apretar. I així ho vam fer. La llevadora m’avisava i jo apretava. M’animava moltissim i em deia coses com: “Enseñale a este niño quien manda! Mandas tú, y tiene que salir ahora! (Que em van fer molta gràcia) Van avisar al Carlos perque pogués veure quan començava a veure’s el cap i tot el cabell que tenia. Jo el vaig poguer tocar!!!
Anava apretant fins que ja em dir que no tanqués els ulls, que aixó estava a punt. I quan va començar a sortir em van dir que l’agafés jo. Vaig treure el meu nen de la panxa i el vaig possar a sobre meu!!! Quina sensació més bèstia, quina emoció! Plorava i reia a la vegada i el Carlos SEMPRE AL MEU COSTAT se’l mirava emocionadissim! Li dèiem cosetes i ell ens mirava amb els ulls ben oberts! També plorava I es va fer la primera caca a sobre meu, quin panorama! Va nèixer a les 0:43h i tot aixó no ho oblidaré mai a la vida!
El Carlos va ajudar a la infermera a vestir al Martí mentre que sortia la placenta i em cosien. Ja de tot aixó no vaig sentir res, estava pendent del meu nen i em podien haver tallat les cames que no m’hauria queixat. Ens van deixar als tres sols una estona i ja me’l van possar al pit. Quina gana tenia aquest nen, mare meva! I quan ja havia passat més o menys una horeta em pujaven a l’habitació.
La meva sorpresa va ser quan al sortir de la sala de parts estava allà tota la familia, pares i germans del Carlos i meus. Portaven tot el dia allà fora. Al matí jo els havia enviat casa perque no volia estar pendent de ningú. Però com ja havia passat tot va ser molt bonic veure’ls allà emocionats per l’arribada del Martí.
La primera nit la va passar tota enganxat al pit i molt, molt tranquil·let.
Gràcies Martí per arribar i fer-nos tant i tant feliços!!! T’estimem moltíssim!

Aprendiendo "que se puede esperar cuando se está esperando"

Durante todo el embarazo he tenido síntomas de todas clases, aunque me he encontrado bastante bien, ya me he ido informando que todos y cada uno de ellos son bien normales. Es curioso como va cambiando el cuerpo, como se revolucionan las hormonas, incluso como todo se va preparando para el momento del parto y para la llegada de un hijo.

A parte de lo que físicamente es bien visible; el crecimiento del pecho, de la barriga, el cambio de todas las formas del cuerpo... También hay muchos otros que no se ven pero que poco a poco soy consciente de ellos; el insomnio, el agotamiento físico, el despiste general, el instinto de protección, el instinto maternal...

Tengo mucha curiosidad por como irá el parto, como será todo, si soportaré los dolores, si todo irá bien. Tengo ganas de ver al niño, de ver su carita, de saber como será, nos llevaremos bien? Es todo curiosidad!!!

La verdad es que ya no queda tanto, según las cuentas quedan sólo 15 días para cumplir las 40 semanas. A ver si pronto os puedo anunciar la llegada del pequeño Martí :D

2010, a por faena!

Parece que hay cosillas de mi lista de cosas que hacer a los 30 van viento en popa... y en cambio otras que parece que van marcha atrás. Pero bueno eso no me desanima y seguiremos para ir tachando el resto de pendientes.

Podría empezar por lo más importante; tener un hijo! Buenoo tener...tener...todavía no, pero ya está en la recta final. Estamos a dos meses de conocerlo, de ver su carita, de tocarlo... y de querelo: ya hace meses que lo queremos!! Qué experiencia tan increible estamos viviendo! Te lo pueden contar millones de veces todos los que ya han pasado por aquí, pero, de verdad, es algo tan inexplicable que hay que vivirlo!
Esa es la razón de llevar tiempo sin tomar café. Claro, no me apetece. Es raro pero el cuerpo te va pidiendo cosas y otras a las que estaba totalmente enganchada, como el café o el chocolate practicamente ni las huelo. Ya iré contando todo esto porque podría escribir y escribir...tantas cosas.

Otro de loa puntos a tachar es el carnet de conducir. POR FIN! Se me hizo largo ya que me pilló en el primer trimestre del embarazo, pero bueno ya está en mi monedero y sólo me falta un pequeño coche para no perder la práctica, aunque de momento estará difícil.

Y es precisamente por el punto en el que más he retrocedido. Ahora sin trabajo no tengo ninguna estabilidad laboral, que era una de las cosas pendientes. Pero bueno, la parte positiva de este punto será estar con nuestro pequeñín y poder aprovechar para ponerme al día en formaciones que se me quedan antiguas.

Un pequeño repaso para volver, ya que, evidentemente, ahora tendré más tiempo (de momento, claro)