jueves, 27 de junio de 2013

CRÒNICA DEL PART DEL MARIO

Durant l’embaràs del Mario m’he trobat molt bé, he fet vida normal gairebé fins al final, que ja
em tobava més pesada. He anat al ritme del Martí, que no és poc! Ja m’ho deien que el segón
embaràs no és tan relaxat. I es que ja tens un petitó del que estar pendent.
El part era un de les coses que més em preocupaven, i pensava molt. Volia que fos el meu part
i ho volia fer a la meva manera. El primer que em venia al cap era parir a casa, en el meu
ambient, amb qui jo decidís, sentint les meves coses i les meves olors. Teniem en contra el
tema econòmic, i també vaig tenir en compte que al Carlos li feia pànic, així que jo no volia
estar pendent d’ell. El dia del part era per estar per mi i pel meu petitó.
L’hospital de referencia que em tocava no m’inspirava molta confiança per parir, així que vaig
demanar una derivació que em van concedir cap a la setmana 32-33.
Durant els últims mesos tenia moltes contraccions de Braxton Hiks i estava contenta, perquè
tot i la incomoditat, el cos ja s’anava preparant i anava fent de les seves.
Em sentía molt tranquila i tenia la sensació que tot i les contraccions passariem de la DPP. Va
arribar setmana santa i totes aquelles contraccions es van aturar, no vaig tenir cap símptoma
de part i estava més fresca que una rosa. Al final d’aquella setmana de “vacances” el dissabte a
la nit vaig començar a tenir contraccions, de les de veritat, aquestes ja no semblaven un assaig
del gran dia. Estava dormint i el dolor em va despertar, sabia que aixó s’apropava, però també
sabia que podia trigar . Així que em vaig relaxar, volia disfrutar del part des del primer
moment. Em sentía contenta i tranquila. Les contraccions venien i les assaboria, el mal era
supurtable. I entre una i altra dormía i descansava. Així vaig passar tota la nit, i al matí es va
aturar tot, vam fer vida normal. A mig matí al anar al lavavo, per fi veia en directe un tap
mucós, una altra senyal de que tota anava endavant. La nit de diumenge vaig estar igual, amb
contraccions i dormint i m’encantava aquella sensació de connexió amb el meu petitó, amb el
meu cos… era el principi del camí. El dilluns era el dia de la mona i el vam celebrar com calia,
amb dinar, mona i companyia dels padrins del Martí.
No se si va ser el meu subconscient, que sabia que em feia cosa parir durant la setmana de
vacances del Martí, se’m feia una muntanya la logística o tenir-lo al costat durant la feina de
part… o ves a saber, encara que després va anar molt bé amb ell al costat. O perquè el Carlos
va parlar amb el Mario i li va demanar que el Martí pogués tenir el seu dia de la mona amb
nosaltres al costat. El cas es que crec que va esperar a que passes la setmana santa.
Aquella nit va ser la definitiva, van començar un altre cop les contraccions. Ara ja d’una
intensitat que no podia aguantar estirada, així que vaig estar passejant pel passadís i el
menjador. Vaig provar a seure a la pilota i no vaig estar gens comòda. Volia estar de peu o com
a molt asseguda una estona al sofà, i entre contraccions caminant. Crec que serien al voltant
de les 2h que el Carlos es va aixecar del llit i em va fer companyia. Ja li havia explicat que les
altres nits estava amb contraccions. Em va acompanyar durant algunes contraccions i vam
decidir començar a controlar el temps perquè ja es veia tot bastant regular. Tenia una
aplicación al mòbil que controlava el temps entre contraccions i ens va anar molt bé. De tenirles
irregulars entre 7 i 10 minuts a ser més regulars entre 5 i 6 min. Eren bastant fortes, però
entre una i la següent podiem parlar i passar una bona estona rient, explicant alguna cosa o
imaginant com aniria tot.
Abans de que sortís el sol pensàvem que ja hauriem d’anar cap a l’hospital i vam parlar de com
organitzar-nos, amb qui es quedaría el Martí… però no volia adelantar-me, no volia arribar a
l’hospital amb poca feina feta. Així que com ho portava tan bé vam esperar una mica més.
Durant les contraccions respirava i visualitzava coses que em feien passar-les molt bé. Per
exemple, sabia que era un dolor molt fort, però temporal. Anava fent una gràfica mental de
les contraccions, veia com pujava el dolor, arribava a la zona més alta i baixava. Així una
darrera de l’altra. També visualitzava diferents coses, sobretot quan cada cop eren més fortes.
Va arribar l’hora de despertar al Martí. El Carlos el va portar al sofà on estava jo passant les
contraccions i va seure al meu costat. En comptes d’espantar-se de com ho estava portant jo
em mirava molt tranquil i en un moment va mirar al Carlos i li va dir “Espera papa, que a la
mama le duele” i va continuar tranquil al meu costat. Em va encantar, em va sorprendre que
un nen que encara no tenia 3 anys veiés tan normal el procés del part. Jo respirava i gemia o
m’estirava i en cap moment es va espantar. El Carlos va sortir per portar-lo a la guarde i quan
estàven al carrer vaig sentir com plorava i demanava a la mama. Vaig pensar que el podia
acompanyar. Mentres em vestia van pujar perquè el Martí volia estar amb la mama. Va anar
cap a la guarde molt bé i tothom que em veia es sorprenia que no hagués parit. Jo els hi deia
que tranquils, que avui era el gran dia, i tots em deien que si, que feia mala cara.
Al tornar a casa tot s’havia parat, però jo estava cansada, així que em vaig posar a dormir. Crec
que van ser poc més de dues hores perquè les contraccions van tornar i no podia estar
estirada. Tenia gana i així que el Carlos em va fer unb gran plat de pasta. Seguiem amb les
contraccions i ja notava que ja era més a prop. Cada cop desconnectava més, tancava els ulls i
vivía cada contracció. Ara començava a visualitzar coses, pensareu que estic boja, però durant
la contracció m’imaginava l’espai, ple d’estrelles i jo podia veure un forat negre que anava
girant i les estrelles del voltant anàven fent com una espiral, el forat negre s’anava obrint. Era
la meva dilatació?? Ves a saber!!!
Cap a les tres vam decidir anar cap a l’hospital. Vam trucar un taxi i ens esperava a la porta.
Haurieu d’haver vist la cara del taxista i come m va preguntar; Uy, ya queda poco, no? Jajaja jo
sabia que anàvem amb temps, no creia que parís al taxi. Ell fins i tot va fer l’ultim carrer marxa
enrera per arribar abans, li agraeixo, però tampoc calia ☺
Arribem a l’hospital, entreguem papers i anem a la sala d’espera. Jo amb contraccions i tothom
opinant, que si després s’oblida el dolor que si patatim que si patatam. De seguida em criden i
una llevadora jove em fa unes preguntes i m’explica que em faràn un tacte. Em diu que estic
de poquet, no li pregunto quant perquè no ho vull saber, i em diu que em faràn una hora de
monitors i que depend de com segueixi em tornàven cap a casa. Nooooo, no m’ho podia
creure, jo sentía que no quedava molt. Durant els monitors va passar una altra llevadora, em
va mirar, va mirar el que anava sortint als monitors i em va preguntar si em feia mal… cony
perquè havia vingut si no??? Quan li vaig explicar que el que m’acavaben de dir, va fer cara de
què??? I em va preguntar qui m’ho havia dit. Als deu minuts va tornar la primera llevadora i
em va fer un tacte. Em va dir que havia avançat molt i que em quedava.
Vam guardar totes les meves coses a una guixeta de la sala i li vaig donar al Carlos el pla de
part perquè l’entregués. Entre contraccions sentía com li deien que allà ja tenien protocol de
par natural O_o i quèeee???? Aix, va tranquila! Pensava jo. Em vaig despullar i em vaig posar
les sabatilles, nooo, millor desclaça, uauuu, que bé em sentia. Les coontraccions feien mal, i jo
m’estirava, em posava de peu i de puntetes. No em sentia bé a la pilota ni asseguda. Tenia
gana i anava menjant fruits secs que havia preparat pel moment del part i la llevadora em va
portar suc, mmmm em sentava tot tan bé. Em va portar també una bossa d’aigua calenta i a
cada contracció li demanava al Carlos que me l’aguantes al baixventre, m’ajudava a passar-les.
Va està bé, no li demanava, li cridava mentre m’estirava i em posava de puntetes agunatada
amb les mans al llit; LA BOOOOOOOOLSSSAAAAAAAAA!!!!! Ja feia estona que havia perdut la
compostura, cada cop estava més desconnectada del món i tenia el meu cap en un món
paral·lel. Anava visualitzant les imatges d’un video que havia vist pel facebook, si, ni jo m’ho
podia creure. Era el video d’una dona parint al costat d’un riu. A cada contracció meva la veia a
ella, passejant, respirant, amb les seves contraccions. No se perquè em va venir aixó al cap,
però em sentia acompanyada, m’ajudava a veure tot des d’un punt de vista tan natural, amb
una visió tan maca d’un riu, de l’aigua, de les pedres, dels seus collarets…
La llevadora va entrar a la sala i em va dir que havia llegit al pla de part que no volia que em
trenquessin la bossa de les aigues, però que si ho feiem ara podriem accelerar una mica el
part. NO, NO VULL, per què se suposa que he fet el pla de part??? Al cap d’una estona em diu
que farà un control amb un tacte. Molt bé, estava dilatada i en molt poca estona i sentia que
ho havia portat molt bé, i de sobte, plof “se’m trenca” la bossa durant el tacte. I ella em diu;
“Ay, se ha roto la bolsa, es que ya estaba muy fina” Eing????? Fina???? No en tinc ni idea si la
bossa es fa més fina durant el procés de part, però em va sonar una mica a excusa.
Buenooooooo, vaig pensar, ooooommmmm, va seguim que estem de bon rotllo. Em va donar
una compresa i vaig seguint amb les meves contraccions demanant al Carlos LA
BOOOOOLSAAAAA a cadascuna que arribava i possant-me de puntetes.
Després van venir les dues llevadores i em van dir que havien llegit al pla de part que no volia
canviar d’espai de dilatació al moment del part, però que si anàvem a l’altra sala estaría millor i
no variava molt d’aquella. Vaig respondre que no, que prefería quedar-me allà mateix.
Resposta de l’altra llevadora; “Bueno, como quieras, pero si hay algun problema me tendré
que llevar al bebé allá porque aquí no hay cuna térmica de reanimación”.
Noooo, al bebé no te lo llevarás. Vamos para allí, li vaig dir jo, que hay algún problema con
él???
No, pero por si a caso ya estamos allí.
O_o buf…. Aixó ja feia molt més mal, jo ja començava a no estar d’humor i ara a canviar de lloc.
Joder, només volia que em deixessin en pau.
A l’altra sala, que estava molt a prop, hi havia molta llum, i més gent. No se qui eren i encara
m’ho pregunto. Jo volia estar de peu, però em van dir si volia provar a estar de genolls al llit.
Vaig provar, però no estava molt comoda. Em van fer algun tacte i em van dir que el nen
estava molt amunt encara. Em van lligar un llençol a la part de dalt del llit per agafar-me. Vale,
una mica millor.
Un altre cop em treuen el tema de que han llegit al meu pla de part que no vull que em
dirigeixen els pujos. Però que troben que el nen està molt alt i que si començo a pujar ara,
encara que no tingui ganes, el nen baixarà i que abans d’una hora ja el tindré amb mi. No se
com, però accedeixo. Ja només vull que surti, les contraccions son fortes i aquell espai no
m’agrada molt. Jo tota l’estona tinc els ulls tancats, tanta llum em molesta, i tanta gent encara
més. Em concentro en mi mateixa, però ja no se ni com possar-me. Un altre tacte, el nen està
alt. Cal que em facin tants tactes?
Començo a apretar tal i com estava de genolls al llit recolçada a a la part alta ja que estava
pujat com una cadira. Però no estic cómoda, les cames ja no m’aguanten. Em recomanen si em
vull possar de costat i elles m’aguanten una cama amunt. Buuuuf, estic fatal. Suo molt, tinc
molta calor i el Carlos em va treient la suor i donant-me ànims. No deixa d’estar al meu costat i
d’animar-me. Jo no paro de cridar i de dir que no puc més, que em deixin descansar. Però a
cada contracció em diuen que apreti. No podia més i així ho sentia, estava esgotada, acalorada
i agoviada. Torno a canviar de posició, i em poso en posició ginecológica… jop, tenia la idea de
parir en vertical, però no podia més. Hi havia dues noies donant-me aire, una a cada costat, i el
Carlos també. Dos o tres persones per davant meu. Més tactes… va arribar un moment
horrorós, ho recordo com una invasió. Em feien un tacte i amb la mà a dins em deien que
apretés allà on notava la pressió Que apretés amb els dits a dins??? No podia!!! Començava
a estar esgotada. No paraven de dir-me que no ho feia bé i que havia d’apretar millor. Jo no
parava de cridar i de dir que no podia més, que m’estava agoviant (en realitat m’estaven
agoviant) continuava amb els ulls tancats. De sobte entren dos més amb bata a la sala. Em diu
qui es però no ho recordo. Un altre tacte. Em diu que no estic apretant bé i comença a parlar
d’anèstesies i no se que més. Jo només vull que em deixin en pau. Vull i necessito descansar.
Torna a dir-me no se que d’anestesies i el Carlos li diu que no vull epidural. No, no la volia,
però estic cansada. Em diu no se que d’una anestesia local perquè no faci tant de mal quan
surti el nen i li dic que si. El Carlos insisteix en que no vull epidural. Recordo entre tot aixó les
seves paraules: “Llevas nueve meses dando el coñazo con que quieres un parto natural y no la
pedirás ahora, no?” Totes les que havien allà van riure, crec que de bon rotllo, eh!
Va venir aquesta infermera, llevadora, anestesista o doctora, no se que era, i em va dir que ara
no havia d’apretar, que em punxaria no se que… nooooo, ara no puc deixar d’apretar. Joder no
anem a la par!!! Vull que pari i que acabi ja!!! Em sentia intimidada. No se quanta gent hi
havia, jo no obria els ulls ja, després el Carlos em va dir que ell creia haver contat 6 persones
més ell. Tenia calor i no parava de queixar-me, que volia aigua, que m’agoviava… Després van
posar l’aire i tenia fred, em van haver de tapar.Em diuen que estic trigant molt. Tot aixó sense
deixar de dir-me quan i com havia d’empènyer. El Carlos allà no parava de donar-me ànims. De
sobte em surten unes forces de no se on i unes ganes d’apretar que no puc reprimir i apreto
tan fort i alhora surt un crit de tan a dins que no sóc capaç ni de reconèixer que sóc jo mateixa
i sento com diuen que si, que ja surt. Em diuen que si vull un mirall per veure com surt. Jo ni
obro els ulls, no vull res, només empènyer i tonar a cridar un altre cop. Sento com tinc una
força brutal i si, ara estic ajudant al meu petitó a que surti. Crec que va ser un ultim cop amb
crit (a dins meu ho recordo com el crit del tiranosaurus Rex) i va sortir el Mario. Me’l posen a
sobre i l’abraço.No se com s’ho van fer, però jo recordo estar tapada i de sobte tinc el meu nen
a sobre del pit pell amb pell. L’abraço. Sóc feliç. Miro al Carlos i se que sense ell no hagués
pogut. El meu nen també està cansadet, ho veig. L’abraço, el toco, el miro. Joder que guapo
és!!!!! Estic flipada, acabo de parir i estic contenta, no se com descriure-ho. Deixen que el
cordó acabi de bategar i el Carlos el talla.
No se si abans, durant o després d’aixo m’enxufen l’oxitocina per treure la placenta. Estem allà
amb el Mario a sobre, tapadet… que és guapo! Em diuen que apreti una mica i ja surt la
placenta, uauu, quina sensació després de que surti el nen. Es com molt més relaxat tot. Es veu
que hi ha un desgarro i em cusen. Jo amb el meu nen a sobre, no m’ho puc creure. Eren les
19:50h i estava de 39+6, així que no m’havia passat de les 40 com jo pensava.
Penso en el Martí i el trobo a faltar. Ara si que m’agradaria que estigués allà!
Agafen al Mario i allà al costat amb el papa el pesen i li posen alguna robeta. Pesa 3,780kg i fa
51,5cm (crec que la mida no es en aquell moment, no estic segura si la fan al dia seguent) I el
Carlos me’l torna a portar. Des de llavors no ens hem separat.
La setmana que ve farà tres mesos i em sembla increíble! Havia començat a escriure la crònica
unes tres setmanes després del part, perquè abans no podia. Tenia malsons amb el part fins
que una nit ho vaig parlar amb el Carlos i vaig poder expressar el que sentia. Sí, havia tingut un
part natural, però no m’havia agradat com va anar, no em vaig sentir respectada i cada cop
que ho pensava plorava i ho passava malament. M’ha costat molt veure les coses amb calma i
no plorar cada cop que em posava davant de l’ordinador. Ara tinc un record més maco, tota la
dilatació va anar molt bé i l’expulsió va ser molt llarg i dur. Però aquí ho teniu, auqesta es la
nostra historia de l’arribada al món del nostre segón fill, el petit Mario.






I podeu veure la visió del Carlos aquí

jueves, 20 de diciembre de 2012

La NOSTRA lactància, la nostra TETI

Durant l'embaràs del Martí molta gent em preguntava si donaria el pit al nen, la meva resposta sempre era la mateixa; "Si, si no hi ha problemes m'agradaria". Havia sentit i llegit tantes históries que no sabia si seria capaç o si tindriem qualsevol problema. Per sort, a casa havia vist com la meva mare alletava als meus germans i, encara que va ser amb aquelles absurdes "normes" que posàven a l'època sobre horaris i temps d'alletament, era maco veure-ho com una cosa natural. A més els meus pares sempre m'han  dit que era el millor que li podia donar a un fill.
Vaig llegir molt sobre el tema i buscava informació amb qualsevol dubte que tenia. També havia localitzat el grup de lactància del barri perquè si havia problemes sabia que les assessores eren les més preparades en aquest tema.
Quan va nèixer el Martí es va enganxar al pit a la mateixa sala de parts i va ser una sensació maravellosa. El meu fill, aquell petitó que em mirava amb aquells grans ulls negres estava mamant del meu pit, uaaauuu!!! Va nèixer de matinada i aquella primera nit la va passar totalment enganxat al pit, quan deixava anar un i volia l'altre el girava per sobre meu i així va ser la nostra presentació. Ell mamant i jo admirant aquella personeta que no podia deixar de mirar.
Els primers dies em feia una mica de mal quan s'agafava, però de seguida aquell dolor anava baixant i ja no molestava, era una cosa normal del principi de la lactància. Veia com ell menjava aquell calostre que havia llegit que era el millor que podia prendre un nadó durant les primeres hores/dies de vida. Tenia els pits que em reventaven, no us diré quantes talles havien pujat, però aixó era brutal. El tercer dia, en arribar a casa vaig tenir la pujada de la llet i ja es veia que surtia blanqueta, quin canvi!! És curiós com el cos va fent la seva feina.
El Martí va continuar mamant a demanda i jo vaig haver de sentir comentaris de tots colors, i històries per no dormir. Però ho tenia clar, encara que reconec que hi ha moments en els que dubtava. Tot era nou pels dos i si jo no estava fent el correcte?!?!... però el meu nen volia pit, volia estar tot el dia amb mi, prenia seguit, s'adormia al pit, em feia servir de xumet... Uf, és maco, però és cansat quan no saps al que t'enfrentes. Quan no et fas una idea del que és a demanda, és aixó, a demanda... però ho vam fer, vam continuar al nostre ritme. Tot, i quan dic tot  és tot, va passar a un segón pla i sempre el primer era la demanda del meu fill.
De sobte arriben les crisi de creixement i... osti, la pregunta del segle; Encara li alimenta la meva llet? En tindrà prou?!?!?! Mare meva quin dilema.. i la informació que té la societat en general no és molt fiable, sort que si vols trobar, trobes el que necesssites. Gràcies internet, llibres, fòrums, blocs i persones que escriviu sobre lactància, em va ajudar molt!!!
A partir dels 6 mesos la gent comença a preguntar si encara pren pit. Que si pren?!?!?!? És el seu aliment principal i anem introduint aliments en trocets mica en mica, però aixó ja seria un altre tema. Cap als 9 mesos em presento al grup de lactància del barri, perquè realment em sento una mica bitxo raro per encara alletar al meu fill. Però si és un bebè, no m'explico on veuen el problema. Allà flipen perquè clar, és normal alletar fins que vulguis, millor dit, fins que els dos volgueu,  és una cosa de dos. Nosaltres estem bé, ens agrada i sé que el meu nen té un bon aliment, contacte, un moment màgic pels dos!!
Mai m'havia plantejat fins quan alletar, perquè si no tenia clar si podia, imagineu pensar fins quan. Pensava que arribava el moment que calia donar un biberó, i no, no ens ha calgut.
De sobte un nen que camina i xerra demana teti (com nosaltres li diem) Ooooooh, que fa aquest nen tan gran. Mare meva, ENCARA MAMA!!! A més les seves preses continuen a demanda i es passa el dia demanant teti. I la mama ben tranquila de donar-li.
Quan arriba als dos anys continuem gaudint molt dels moments de teti i jo començo a pensar que no es destetarà mai. Per sort cada cop conec més nens que mamen amb aquesta edat i més, i és ben normal.
Durant tot aquest temps he continuat llegint i buscant informació, però reconec que l'experiència es el que més m'ha esenyat de tot. El Martí amb el seu instint és el que m'ha anat guiant durant tot el camí.
La OMS recomana la LME (lactància materna exclusiva) fins als 6 mesos i la LM (lactància materna) com a mínim fins als 2 anys. Així que no m'explico perquè costa tant de veure un nen de més d'un o dos anys al pit.
He patit dues mastitis i es passa malament, tens simptomes com de grip, febre, estàs cansada, però el millor és que el nen continui mamant sovint per treure més llet. Van ser moments durs, però com sempre la informació em va salvar, perquè de vegades els metges no estàn del tot informats en lactància. El metge de capçalera que em va visitar el primer cop em va donar antibiòtic i em va dir que si em feia molt de mal que no li donés del pit on tenia la mastitis, que em treiés una mica de llet amb el llevallets i prou... doncs tot al contrari, és molt millor que mami. Però millor si no heu de passar per aquest episodi!!
Quan em vaig quedar embarassada del germanet em van començar a fer mal els mugrons quan mamava i no tenia clar si volia continuar amb la lactància, que per un altre costat havia anat tan bé fins ara. Tampoc no tenia clar si volia fer tàndem (donar de mamar a dos fills alhora) El dolor era molt similar als primers dies després de nèxier, es veu que és per les hormones. Anaven passant els dies i jo ja no disfrutava tant de la lactància, intentava evitar el moment, ell em demanava, jo li explicava que em feia mal, que anés amb compte. Ell abans de mamar em preguntava, sabia perfectament que un pit em feia més mal que l'altre i anava amb compte. Pobret, ho feia bé, però em molestava igual!
Una nit li vaig dir que la teti dormiria i fins que sortís el sol no podria prendre, que volia descansar perquè tenia pupa. Ell em va dir que si i va dormir conforme. Es va despertar de matinada i com sempre va demanar; "mama, teti". Li vaig tornar a explicar que la teti dormia i que encara era de nit... va començar a plorar i va dir; "mama, un poquito de teti porfavor!!!" Jo em volia morir, que feia?!?!?!?! Doncs vaig accedir, ho vaig intentar fer fàcil, li vaig dir que una miqueta i va prendre una estona. Donava voltes al cap i pensava que prendria teti tota la vida. Havia llegit que la majoria de nens es desteten durant l'embaràs, però no semblava que fos el camí del Martí. Encara que si que havia notat que demanava menys, que la producció havia baixat i havia canviat el gust de la llet, i que no li agradava tant com abans.
Parlant amb una bona amiga que també estava en època de destete, em va donar una idea. Si no tenia clar fer tèndem podia posar una data límit per veure com evolucionava ell i si no doncs ja decidir i destetar o no. Doncs avui és la data límit, les 25 setmanes del meu embaràs i com estem?!?!? Que farem?!?!?  A partir d'aquell dia vam continuar amb la lactància i, tot i les molèsties, he continuat gaudint. Poc a poc hem tingut un canvi brutal, va començar a demanar aigua quan es despertava a la nit, també s'ha de dir que jo li oferia primer, i de vegades volia teti i d'altres aigua, però poc ha baixat la demanda. Mica en mica també va començat a dormir sense el pit, només vol que l'agafi de la mà i dormim així.
Fa entre mes i mig i dos mesos d'aixó i ara s'està tota la setmana sense mamar, ha estat malaltó uns caps de setmana i m'ha demant un parell de cops més, però res a veure.
Jo estic contenta perquè està tenint un destete molt progressiu i natural, però per un altre costat veig que es fa gran, que la nostra lactància s'esta acabant. No se fins quan estarem així que potser em demana un cop a la setmana o quan no es troba bé o està molt cansat, però ja no mama sovint. Hi ha gent que em diu que podria ser que es reenganxi quan neixi el germanet, però ja no em preocupa, vull que tot sigui natural i aprofitar-nos de com estan anant les coses. Estic feliç de veure'l a ell feliç.

Martí muchas gracias por enseñarme tanto de nuestra experiencia y Carlos muchas gracias por apoyarnos durante todo este tiempo!!!

jueves, 8 de noviembre de 2012

Arroz con calabaza y pasas

El otro día alguien colgó un enlace en Facebook con una receta bien sencilla que tenía ganas de probar.
Mi madre me trajo un trozo de calabaza enorme y, como no todo va a ser crema de calabaza pensé en hacer este arroz que resultó fácil y buenísimo.

Ingredientes
Calabaza
Ajos
Pasas
Arroz
Salsa de soja

Preparación;
troceamos la calabaza a dados y la saltemos con el ajo en una sartén con un poco de aceite. Cuando esté el ajo dorado y la calabaza blandita añadimos las pasas.
Removemos y añadimos el arroz blanco y escurrido previamente hervido.
Añadimos salsa de soja por encima y lo salteamos.




La foto no le hace mucha justicia porque está hecha con el móvil, ya que ese día me llevé fiambrera. Lo comí frío y caliente y me gustó de las dos maneras.
En la receta original no le ponían ajo, pero encontré que la calabaza y las pasas son bastante dulces le daría un toque diferente y me gustó mucho.

Bon profit y ya me diréis si lo probáis ;)

Poli bueno, poli malo

Así es como nos veíamos nosotros antes de ser padres, lo habíamos hablado y lo teníamos claro. Carlos sería el poli bueno y yo el poli malo.
Pero, como en tantas cosas en la crianza y educación de los hijos, estábamos muy equivocados. Al menos, eso es lo que nos ha pasado a nosotros, con la llegada del peque a casa te planteas cosas que dabas por hechas o por sabidas pero que, en el momento de la verdad, sientes que quieres hacerlo diferente. No sabes porqué pero tu instinto te dice que aquello que te parecía tan normal y tan lógico, no lo ves ahora así.
Voy a poner una serie de ejemplos, que posiblemente os parecerán muy normales, o no, tanto si sois padres como si no. Uno podría ser el colecho; yo tenía clarísimo que cuando tuviera un hijo dormiría, primero en su cuna y luego en su cama. Qué es eso de dormir con los padres en la cama, madre mía! Que incómodo! Y que miedo, y si lo chafo??? Vamos que ni lo planteábamos. Entonces llega un pequeño retoño a tu vida que duerme en un bonito moisés a tu lado y que tiene una preciosa cuna preparada en su habitación para cuando llegue el momento, pero claro, quién contaba con los despertares nocturnos? Con la lactancia a demanda? Con la acumulación de cansancio... Pero no, si lo meto en la cama con nosotros se acostumbrará, no puede ser! Pero necesito dormir! Y si lo pongo un rato? Mañana no querrá la cuna? Uf, que sueño... entonces un día lo pruebas y, ostras si mama casi sin enterarte y puedes seguir durmiendo. Y Carlos, no se ha despertado ni una sola vez, cree que el niño ha dormido del tirón, porque además yo me levanto taaaan descansada. Repetimos, lo cogemos por costumbre y además nos gusta, nos gusta despertarnos al lado de nuestro pequeño, de ver como duerme, de ver como se despierta, de oírle respirar a nuestro lado, de acariciarle o abrazarlo cuando tienes ganas. Ahora nos parece que toso el mundo debería practicarlo, o como mínimo tener la opción, porque nos cerrábamos en banda a algo tan natural como dormir con nuestro bebé, que ya no lo es tanto.
Otro ejemplo sería con elección de opciones, de que decida por si mismo. Por qué una persona no puede decidir si quieres comer más o menos dependiendo de las necesidades de su cuerpo en ese momento, independientemente de la edad que tenga. O si quiere ponerse bambas o botas de agua (aunque no llueva ni gota). O si quiere caminar descalzo para sentir el suelo, descargar la energía que tiene acumulada o simplemente porque le es más cómodo... en fin podríamos poner tantos y tantos ejemplos.
El caso es que yo no he sabido conectar con ese Poli malo que me tocaba ser y la verdad, es que estoy encantada por ello. Estoy encantada de seguir mi instinto, de poder actuar y sentir con toda naturalidad el respeto hacia mi hijo. Y, aunque reconozco que a veces ese poli malo sale de vete a saber dónde... a veces cuesta aprender las conductas aprendidas y aceptadas durante tantos años, se reconocer cuando pasa, e intento aprender también de mi misma, de nuestro hijo y de Carlos, que es mi gran compañero en esta aventura en la que a veces nos cuesta ponernos de acuerdo aunque éramos la pareja de policías perfecta.... o eso nos creíamos.

Gracias Martí por enseñarnos el camino y dejarnos compartirlo contigo.

sábado, 5 de mayo de 2012

Vaya 22 meses!!!

22 meses, ese es el tiempo que he estado fuera del mundo laboral cuidando, acompañando y criando a mi pequeñajo. Justo cuando ha cumplido esta edad yo he empezado a trabajar y no por ello no voy a seguir lo que he hecho hasta ahora, si no que lo tendremos que hacer/organizar diferente. Y, sí, pasaremos menos horas juntos. Me da mucha pena, pero voy a verlo desde el lado positivo.
Él ya es consciente de las situaciones, entiende bien cuando le explico algo, otra cosa es que la acepte a la primera. Le cuento que la mama tiene que ir a "la feina" (como él dice) Y, claro, siempre quiere venir conmigo. Mientras estoy fuera, Martí va a la guardería y cuando sale es capaz de explicarme cositas, si ha comido galletas, ha salido al patio o si ha habido un cumpleaños en la clase. El que él se puede expresar a mi me da bastante tranquilidad, que pueda decir como se siente tanto a mi como a las maestras que le acompañan durante la mañana. También que camine y no dependa continuamente de un adulto, aunque emocionalmente es otra cosa, ahí necesita todavía que estemos a su lado.

Lloré el día que hacía justo las 16 semanas de su nacimiento, lloré de alegría, lloré por no tener que separarme de él. Hubiera llorado mucho más, y no precisamente de alegría, si hubiera tenido que volver a trabajar. Estoy segura de que hubiéramos llorado mucho los dos.
Así que disfrutamos mucho tiempo del cordón umbilical, ya no visible, que aún nos unía. Del contacto, de la lactancia a demanda, del porteo, de los besos, las caricias, las sonrisas, las canciones, los paseos, del sol  y la lluvia, las siestas, también las no-siestas, las noches duras, los primeros alimentos, las primeras palabras, los pasos, cada pequeño logro que para él es un gran descubrimiento... y tantas y tantas cosas, momentos y sentimientos inolvidables.
No olvidaré nunca la primera vez que cogió un muñeco con su manita, ese Little Albert con su risa contagiosa. O la primera vez que dijo mama y, de la emoción, me cargué un vasito de la "panera dels tresors" con la rodilla al agacharme. Su carita por la mañana al despertarnos y cantar Bon dia.

El día que celebramos su primer cumpleaños también fue inolvidable, y eso que él tampoco era muy consciente de lo que pasaba.

He aprendido tanto a su lado. He descubierto instintos que nunca pensé que tendría. He leído mucho, he visto que tenemos mucho que aprender de cada pequeño que llega al mundo. Creo que si los escuchamos y nos escuchamos a nosotras mismas todo fluye, todo es más fácil.

No se si debería agradecer a la crisis,  a que una gran multinacional hiciera un ERE o a que mi contrato fuera una basura, esta oprtunidad que el destinó me brindó. Nada que ver cuando me dieron la notícia de que me quedaba sin trabajo

Es tan increible cada momento a tu lado que vamos a seguir disfrutando de todos los que nos quedan. Gracias por esos 22 meses y por toooodos los que tienen que venir. Muchas gracias por enseñarme a ser mamá, muchas gracias por querernos tanto y muchas gracias por ser la personita que eres.



Me gustaría aclarar que se que hay mucha gente a la que no le gusta el término guardería. Así es como yo he llamado toda la vida a Les escoles bressol, y no por ello considero que sea un sitio dónde aparcar o guardar a los niños. Me refiero así al lugar, pero espero a nadie le moleste.
Por cierto, esta semana, los trabajadores de les EBM hacen huelga por la reforma de las normas y los recortes en la franja de 0 a 3 años. Estoy totalmente de acuerdo con esta huelga y me parece increíble lo que los políticos quieren (y seguro que van a hacer) con las clases de nuestros hijos. No se si es que ellos no los tienen o es que tienen más medios para poder cuidar de ellos. Espero que se puedan plantear de nuevo esta reforma y sean conscientes a de la barbaridad que supone esto para niños tan pequeños. Ellos son el futuro, así que deberíamos cuidarlos y darles la importancia y atención que se merecen.

lunes, 31 de octubre de 2011

Bizco-frankfurt y otros saladitos

Hace ya unos días fue el cumpleaños de nuestro sobrino Eloi, ya 3 años, es incrible lo rápido que pasa el tiempo. Tuvo una fiesta de cumpleaños en un local muy chulo con familia y amigos, y lo pasamos muy bien.
Yo preparé alguna cosita salada para la merienda que era la primera vez que hacía pero parece que gustó el resultado, así que seguramente repetiremos.
Os apunto la receta del bizco-frankfurt, que es bastante sencilla.
El bizco-frankfurt es una receta que saqué del blog El cullerot festuc, que tiene unas delícias incribles y que es la primera vez que me animo a hacer alguna de sus recetas.

INGREDIENTES
3 huevos
150gr de harina
1 sobre de levadura
130ml de leche entera
50ml de aceite de girasol
50ml de aceite de oliva
1 cucharada sopera de mostaza

PREPARACIÓN
Precalentar el horno a 180º
Mezclar los huevos con la mostaza, la harina tamizada y la levadura.
Calentar en un cazo los aceites y la leche. Añadirlos en la preparación anterior.
Añadir el queso y condimentar con sal y piemienta.
Pasar las salchichas por harina.
Para hacer el montaje, rellenar el molde de plum cake con un poco de la masa, poner salchichas, un poco de masa, salchichas y el resto de masa. Se puede decorar encima con una salchicha.
Cocer aproximadamente unos 40 min.


Eloi estuvo feliz y disfrutando de su regalo de cumpleaños haciendo sus primeras carreras :D

martes, 20 de septiembre de 2011

M'han donat un premi!!!!!


Tenia una entrada preparada, mentida, la tinc a mitges, però com que m'han donat aquest premi la deixo per un altre dia i farem aquesta entrada en agraiment a la Alesta i a la seva petita suricatilla!
Nosaltres ens vam conèixer no fa molt, però des del primer moment (i sense veure'ns en persona) vaig notar que m'agradava, aquella noia amb la que xerrava moltes nits pel ciberespai veia moltes coses com jo i no ens va costar gens connectar!

Aquest premi té unes normes així que les haurem de complir:

1.- agraïr a la persona que t'ha otorgat el premi i enllaçar-lo al blog (Teniu l'enllaç una unes linies més amunt)
2.- compartir 7 coses sobre mi (només 7???? Aix, farem un resum )
3.- otorgar el premi a 15 blogs que hagis descobert recentment  (uf, 15 no crec, però si alguns que segueixo i m'agraden!)


Set coses sobre mi (i espero que alguna no la sapigueu i em pogueu conèixer una mica més);
1- No se cosir ni un botó, però ser fer puntes de coixí (boixets) des de ben petita i vaig ensenyar a la meva mare a fer punt de creu.
2- M'agrada molt dibuixar, tinc llibretes i fulles perdudes per la casa amb dibuixos meus, però ara fa molt que no ho faig. M'haig de tornar a posar!!
3- Puc arribar a menjar com un porc (si, en masculí, que segur que menja més) M'ha passat tota la vida, no tinc fons. Si em ve de gust, és igual si és un kilo de pernil salat o un litre de gelat de xocolata, em perdo amb el menjar.
4- Ara estic en una època fluixa, però llegir m'apassiona. És la millor manera de desconnectar i de fer servir la imaginació. Així que ara que no tinc tant de temps aprofito per a seguir blocs i llegir cosetes d'internet.
5- Estaria encantada de la vida de poguer formar una familia nombrosa, encara que ho hem parlat moltes vegades i no creiem que sigui possible.
6- Sempre estic disposada a estudiar, fer cursos, aprendre noves coses. Ara he descobert algunes coses en les que m'agradaria aprofundir i espero, de veritat, algún dia portar-les a terme.
7- Estic aprenent moltes coses amb el Martí, des de que va arribar, veig el món des de un altre punt de vista. I redescobrir absolutament qualsevol petita cosa amb ell és el més marevellós que em pot pasar!


I ara haig de otrogar el premi a altres blocs, espero que us agradi el premi tant com a mi!!!!
Al Carlos per animar-lo a tornar a escriure al bolc  El paje que quiso ser rey que es el meu preferit.
Al Cesar per contagiar la seva passió per la bici a Sigue mi rueda
A l'Ana per deixar-nos veure el món amb els seus ulls a A la vuelta de la esquina
A la Cris per compartir el maravellós món de la maternitat a Mareta meva
I al Javi per compartir els increïbles ninos que fa a Los ninos del Tío Javi


I fins aquí aquesta gala de premis, que encara que no tinguem catifa vermella i anem vestits de llarg fan la mateixa il·lusió!!!
Mil gràcies Alesta!!!