jueves, 27 de junio de 2013

CRÒNICA DEL PART DEL MARIO

Durant l’embaràs del Mario m’he trobat molt bé, he fet vida normal gairebé fins al final, que ja
em tobava més pesada. He anat al ritme del Martí, que no és poc! Ja m’ho deien que el segón
embaràs no és tan relaxat. I es que ja tens un petitó del que estar pendent.
El part era un de les coses que més em preocupaven, i pensava molt. Volia que fos el meu part
i ho volia fer a la meva manera. El primer que em venia al cap era parir a casa, en el meu
ambient, amb qui jo decidís, sentint les meves coses i les meves olors. Teniem en contra el
tema econòmic, i també vaig tenir en compte que al Carlos li feia pànic, així que jo no volia
estar pendent d’ell. El dia del part era per estar per mi i pel meu petitó.
L’hospital de referencia que em tocava no m’inspirava molta confiança per parir, així que vaig
demanar una derivació que em van concedir cap a la setmana 32-33.
Durant els últims mesos tenia moltes contraccions de Braxton Hiks i estava contenta, perquè
tot i la incomoditat, el cos ja s’anava preparant i anava fent de les seves.
Em sentía molt tranquila i tenia la sensació que tot i les contraccions passariem de la DPP. Va
arribar setmana santa i totes aquelles contraccions es van aturar, no vaig tenir cap símptoma
de part i estava més fresca que una rosa. Al final d’aquella setmana de “vacances” el dissabte a
la nit vaig començar a tenir contraccions, de les de veritat, aquestes ja no semblaven un assaig
del gran dia. Estava dormint i el dolor em va despertar, sabia que aixó s’apropava, però també
sabia que podia trigar . Així que em vaig relaxar, volia disfrutar del part des del primer
moment. Em sentía contenta i tranquila. Les contraccions venien i les assaboria, el mal era
supurtable. I entre una i altra dormía i descansava. Així vaig passar tota la nit, i al matí es va
aturar tot, vam fer vida normal. A mig matí al anar al lavavo, per fi veia en directe un tap
mucós, una altra senyal de que tota anava endavant. La nit de diumenge vaig estar igual, amb
contraccions i dormint i m’encantava aquella sensació de connexió amb el meu petitó, amb el
meu cos… era el principi del camí. El dilluns era el dia de la mona i el vam celebrar com calia,
amb dinar, mona i companyia dels padrins del Martí.
No se si va ser el meu subconscient, que sabia que em feia cosa parir durant la setmana de
vacances del Martí, se’m feia una muntanya la logística o tenir-lo al costat durant la feina de
part… o ves a saber, encara que després va anar molt bé amb ell al costat. O perquè el Carlos
va parlar amb el Mario i li va demanar que el Martí pogués tenir el seu dia de la mona amb
nosaltres al costat. El cas es que crec que va esperar a que passes la setmana santa.
Aquella nit va ser la definitiva, van començar un altre cop les contraccions. Ara ja d’una
intensitat que no podia aguantar estirada, així que vaig estar passejant pel passadís i el
menjador. Vaig provar a seure a la pilota i no vaig estar gens comòda. Volia estar de peu o com
a molt asseguda una estona al sofà, i entre contraccions caminant. Crec que serien al voltant
de les 2h que el Carlos es va aixecar del llit i em va fer companyia. Ja li havia explicat que les
altres nits estava amb contraccions. Em va acompanyar durant algunes contraccions i vam
decidir començar a controlar el temps perquè ja es veia tot bastant regular. Tenia una
aplicación al mòbil que controlava el temps entre contraccions i ens va anar molt bé. De tenirles
irregulars entre 7 i 10 minuts a ser més regulars entre 5 i 6 min. Eren bastant fortes, però
entre una i la següent podiem parlar i passar una bona estona rient, explicant alguna cosa o
imaginant com aniria tot.
Abans de que sortís el sol pensàvem que ja hauriem d’anar cap a l’hospital i vam parlar de com
organitzar-nos, amb qui es quedaría el Martí… però no volia adelantar-me, no volia arribar a
l’hospital amb poca feina feta. Així que com ho portava tan bé vam esperar una mica més.
Durant les contraccions respirava i visualitzava coses que em feien passar-les molt bé. Per
exemple, sabia que era un dolor molt fort, però temporal. Anava fent una gràfica mental de
les contraccions, veia com pujava el dolor, arribava a la zona més alta i baixava. Així una
darrera de l’altra. També visualitzava diferents coses, sobretot quan cada cop eren més fortes.
Va arribar l’hora de despertar al Martí. El Carlos el va portar al sofà on estava jo passant les
contraccions i va seure al meu costat. En comptes d’espantar-se de com ho estava portant jo
em mirava molt tranquil i en un moment va mirar al Carlos i li va dir “Espera papa, que a la
mama le duele” i va continuar tranquil al meu costat. Em va encantar, em va sorprendre que
un nen que encara no tenia 3 anys veiés tan normal el procés del part. Jo respirava i gemia o
m’estirava i en cap moment es va espantar. El Carlos va sortir per portar-lo a la guarde i quan
estàven al carrer vaig sentir com plorava i demanava a la mama. Vaig pensar que el podia
acompanyar. Mentres em vestia van pujar perquè el Martí volia estar amb la mama. Va anar
cap a la guarde molt bé i tothom que em veia es sorprenia que no hagués parit. Jo els hi deia
que tranquils, que avui era el gran dia, i tots em deien que si, que feia mala cara.
Al tornar a casa tot s’havia parat, però jo estava cansada, així que em vaig posar a dormir. Crec
que van ser poc més de dues hores perquè les contraccions van tornar i no podia estar
estirada. Tenia gana i així que el Carlos em va fer unb gran plat de pasta. Seguiem amb les
contraccions i ja notava que ja era més a prop. Cada cop desconnectava més, tancava els ulls i
vivía cada contracció. Ara començava a visualitzar coses, pensareu que estic boja, però durant
la contracció m’imaginava l’espai, ple d’estrelles i jo podia veure un forat negre que anava
girant i les estrelles del voltant anàven fent com una espiral, el forat negre s’anava obrint. Era
la meva dilatació?? Ves a saber!!!
Cap a les tres vam decidir anar cap a l’hospital. Vam trucar un taxi i ens esperava a la porta.
Haurieu d’haver vist la cara del taxista i come m va preguntar; Uy, ya queda poco, no? Jajaja jo
sabia que anàvem amb temps, no creia que parís al taxi. Ell fins i tot va fer l’ultim carrer marxa
enrera per arribar abans, li agraeixo, però tampoc calia ☺
Arribem a l’hospital, entreguem papers i anem a la sala d’espera. Jo amb contraccions i tothom
opinant, que si després s’oblida el dolor que si patatim que si patatam. De seguida em criden i
una llevadora jove em fa unes preguntes i m’explica que em faràn un tacte. Em diu que estic
de poquet, no li pregunto quant perquè no ho vull saber, i em diu que em faràn una hora de
monitors i que depend de com segueixi em tornàven cap a casa. Nooooo, no m’ho podia
creure, jo sentía que no quedava molt. Durant els monitors va passar una altra llevadora, em
va mirar, va mirar el que anava sortint als monitors i em va preguntar si em feia mal… cony
perquè havia vingut si no??? Quan li vaig explicar que el que m’acavaben de dir, va fer cara de
què??? I em va preguntar qui m’ho havia dit. Als deu minuts va tornar la primera llevadora i
em va fer un tacte. Em va dir que havia avançat molt i que em quedava.
Vam guardar totes les meves coses a una guixeta de la sala i li vaig donar al Carlos el pla de
part perquè l’entregués. Entre contraccions sentía com li deien que allà ja tenien protocol de
par natural O_o i quèeee???? Aix, va tranquila! Pensava jo. Em vaig despullar i em vaig posar
les sabatilles, nooo, millor desclaça, uauuu, que bé em sentia. Les coontraccions feien mal, i jo
m’estirava, em posava de peu i de puntetes. No em sentia bé a la pilota ni asseguda. Tenia
gana i anava menjant fruits secs que havia preparat pel moment del part i la llevadora em va
portar suc, mmmm em sentava tot tan bé. Em va portar també una bossa d’aigua calenta i a
cada contracció li demanava al Carlos que me l’aguantes al baixventre, m’ajudava a passar-les.
Va està bé, no li demanava, li cridava mentre m’estirava i em posava de puntetes agunatada
amb les mans al llit; LA BOOOOOOOOLSSSAAAAAAAAA!!!!! Ja feia estona que havia perdut la
compostura, cada cop estava més desconnectada del món i tenia el meu cap en un món
paral·lel. Anava visualitzant les imatges d’un video que havia vist pel facebook, si, ni jo m’ho
podia creure. Era el video d’una dona parint al costat d’un riu. A cada contracció meva la veia a
ella, passejant, respirant, amb les seves contraccions. No se perquè em va venir aixó al cap,
però em sentia acompanyada, m’ajudava a veure tot des d’un punt de vista tan natural, amb
una visió tan maca d’un riu, de l’aigua, de les pedres, dels seus collarets…
La llevadora va entrar a la sala i em va dir que havia llegit al pla de part que no volia que em
trenquessin la bossa de les aigues, però que si ho feiem ara podriem accelerar una mica el
part. NO, NO VULL, per què se suposa que he fet el pla de part??? Al cap d’una estona em diu
que farà un control amb un tacte. Molt bé, estava dilatada i en molt poca estona i sentia que
ho havia portat molt bé, i de sobte, plof “se’m trenca” la bossa durant el tacte. I ella em diu;
“Ay, se ha roto la bolsa, es que ya estaba muy fina” Eing????? Fina???? No en tinc ni idea si la
bossa es fa més fina durant el procés de part, però em va sonar una mica a excusa.
Buenooooooo, vaig pensar, ooooommmmm, va seguim que estem de bon rotllo. Em va donar
una compresa i vaig seguint amb les meves contraccions demanant al Carlos LA
BOOOOOLSAAAAA a cadascuna que arribava i possant-me de puntetes.
Després van venir les dues llevadores i em van dir que havien llegit al pla de part que no volia
canviar d’espai de dilatació al moment del part, però que si anàvem a l’altra sala estaría millor i
no variava molt d’aquella. Vaig respondre que no, que prefería quedar-me allà mateix.
Resposta de l’altra llevadora; “Bueno, como quieras, pero si hay algun problema me tendré
que llevar al bebé allá porque aquí no hay cuna térmica de reanimación”.
Noooo, al bebé no te lo llevarás. Vamos para allí, li vaig dir jo, que hay algún problema con
él???
No, pero por si a caso ya estamos allí.
O_o buf…. Aixó ja feia molt més mal, jo ja començava a no estar d’humor i ara a canviar de lloc.
Joder, només volia que em deixessin en pau.
A l’altra sala, que estava molt a prop, hi havia molta llum, i més gent. No se qui eren i encara
m’ho pregunto. Jo volia estar de peu, però em van dir si volia provar a estar de genolls al llit.
Vaig provar, però no estava molt comoda. Em van fer algun tacte i em van dir que el nen
estava molt amunt encara. Em van lligar un llençol a la part de dalt del llit per agafar-me. Vale,
una mica millor.
Un altre cop em treuen el tema de que han llegit al meu pla de part que no vull que em
dirigeixen els pujos. Però que troben que el nen està molt alt i que si començo a pujar ara,
encara que no tingui ganes, el nen baixarà i que abans d’una hora ja el tindré amb mi. No se
com, però accedeixo. Ja només vull que surti, les contraccions son fortes i aquell espai no
m’agrada molt. Jo tota l’estona tinc els ulls tancats, tanta llum em molesta, i tanta gent encara
més. Em concentro en mi mateixa, però ja no se ni com possar-me. Un altre tacte, el nen està
alt. Cal que em facin tants tactes?
Començo a apretar tal i com estava de genolls al llit recolçada a a la part alta ja que estava
pujat com una cadira. Però no estic cómoda, les cames ja no m’aguanten. Em recomanen si em
vull possar de costat i elles m’aguanten una cama amunt. Buuuuf, estic fatal. Suo molt, tinc
molta calor i el Carlos em va treient la suor i donant-me ànims. No deixa d’estar al meu costat i
d’animar-me. Jo no paro de cridar i de dir que no puc més, que em deixin descansar. Però a
cada contracció em diuen que apreti. No podia més i així ho sentia, estava esgotada, acalorada
i agoviada. Torno a canviar de posició, i em poso en posició ginecológica… jop, tenia la idea de
parir en vertical, però no podia més. Hi havia dues noies donant-me aire, una a cada costat, i el
Carlos també. Dos o tres persones per davant meu. Més tactes… va arribar un moment
horrorós, ho recordo com una invasió. Em feien un tacte i amb la mà a dins em deien que
apretés allà on notava la pressió Que apretés amb els dits a dins??? No podia!!! Començava
a estar esgotada. No paraven de dir-me que no ho feia bé i que havia d’apretar millor. Jo no
parava de cridar i de dir que no podia més, que m’estava agoviant (en realitat m’estaven
agoviant) continuava amb els ulls tancats. De sobte entren dos més amb bata a la sala. Em diu
qui es però no ho recordo. Un altre tacte. Em diu que no estic apretant bé i comença a parlar
d’anèstesies i no se que més. Jo només vull que em deixin en pau. Vull i necessito descansar.
Torna a dir-me no se que d’anestesies i el Carlos li diu que no vull epidural. No, no la volia,
però estic cansada. Em diu no se que d’una anestesia local perquè no faci tant de mal quan
surti el nen i li dic que si. El Carlos insisteix en que no vull epidural. Recordo entre tot aixó les
seves paraules: “Llevas nueve meses dando el coñazo con que quieres un parto natural y no la
pedirás ahora, no?” Totes les que havien allà van riure, crec que de bon rotllo, eh!
Va venir aquesta infermera, llevadora, anestesista o doctora, no se que era, i em va dir que ara
no havia d’apretar, que em punxaria no se que… nooooo, ara no puc deixar d’apretar. Joder no
anem a la par!!! Vull que pari i que acabi ja!!! Em sentia intimidada. No se quanta gent hi
havia, jo no obria els ulls ja, després el Carlos em va dir que ell creia haver contat 6 persones
més ell. Tenia calor i no parava de queixar-me, que volia aigua, que m’agoviava… Després van
posar l’aire i tenia fred, em van haver de tapar.Em diuen que estic trigant molt. Tot aixó sense
deixar de dir-me quan i com havia d’empènyer. El Carlos allà no parava de donar-me ànims. De
sobte em surten unes forces de no se on i unes ganes d’apretar que no puc reprimir i apreto
tan fort i alhora surt un crit de tan a dins que no sóc capaç ni de reconèixer que sóc jo mateixa
i sento com diuen que si, que ja surt. Em diuen que si vull un mirall per veure com surt. Jo ni
obro els ulls, no vull res, només empènyer i tonar a cridar un altre cop. Sento com tinc una
força brutal i si, ara estic ajudant al meu petitó a que surti. Crec que va ser un ultim cop amb
crit (a dins meu ho recordo com el crit del tiranosaurus Rex) i va sortir el Mario. Me’l posen a
sobre i l’abraço.No se com s’ho van fer, però jo recordo estar tapada i de sobte tinc el meu nen
a sobre del pit pell amb pell. L’abraço. Sóc feliç. Miro al Carlos i se que sense ell no hagués
pogut. El meu nen també està cansadet, ho veig. L’abraço, el toco, el miro. Joder que guapo
és!!!!! Estic flipada, acabo de parir i estic contenta, no se com descriure-ho. Deixen que el
cordó acabi de bategar i el Carlos el talla.
No se si abans, durant o després d’aixo m’enxufen l’oxitocina per treure la placenta. Estem allà
amb el Mario a sobre, tapadet… que és guapo! Em diuen que apreti una mica i ja surt la
placenta, uauu, quina sensació després de que surti el nen. Es com molt més relaxat tot. Es veu
que hi ha un desgarro i em cusen. Jo amb el meu nen a sobre, no m’ho puc creure. Eren les
19:50h i estava de 39+6, així que no m’havia passat de les 40 com jo pensava.
Penso en el Martí i el trobo a faltar. Ara si que m’agradaria que estigués allà!
Agafen al Mario i allà al costat amb el papa el pesen i li posen alguna robeta. Pesa 3,780kg i fa
51,5cm (crec que la mida no es en aquell moment, no estic segura si la fan al dia seguent) I el
Carlos me’l torna a portar. Des de llavors no ens hem separat.
La setmana que ve farà tres mesos i em sembla increíble! Havia començat a escriure la crònica
unes tres setmanes després del part, perquè abans no podia. Tenia malsons amb el part fins
que una nit ho vaig parlar amb el Carlos i vaig poder expressar el que sentia. Sí, havia tingut un
part natural, però no m’havia agradat com va anar, no em vaig sentir respectada i cada cop
que ho pensava plorava i ho passava malament. M’ha costat molt veure les coses amb calma i
no plorar cada cop que em posava davant de l’ordinador. Ara tinc un record més maco, tota la
dilatació va anar molt bé i l’expulsió va ser molt llarg i dur. Però aquí ho teniu, auqesta es la
nostra historia de l’arribada al món del nostre segón fill, el petit Mario.






I podeu veure la visió del Carlos aquí

7 comentarios:

carlosescudero dijo...

que preciosidad Vane!!! es un escrito muy, muy bonito..en serio, sigue escribiendo porfa.

Besitos

Ana dijo...

Vane, eres una súper mujer, espero algún día ser tan valiente como tú. Y sí, escribes muy muy bien. Guapa!

Maite dijo...

Es precioso!!!. Cuando tengas un ratito, sigue escribiendo, lo haces muy bien.
Besitos.

Inski dijo...

Uau!!! Ets una VALENTA!!!! No, no et van respectar i crec que parir de forma natural amb gent donant pel sac d'aquesta manera encara té més mèrit! A part del mèrit del Carlos que també té la seva part ;-) Desitjo que al final només et quedis amb la part bonica de tot plegat i recordis lo poderosa que ets! Una abraçada!

Mi mundo y el de mi peque. dijo...

No tinc paraules..... UUUfff! lleguin aixó sembla que hagués estat al teu part... impressionant, realment et fa plorar. Gràcies per compartir-ho.

Mi mundo y el de mi peque. dijo...

No tinc paraules..... UUUfff! lleguin aixó sembla que hagués estat al teu part... impressionant, realment et fa plorar. Gràcies per compartir-ho.

Esther García Egido dijo...

Mamá dinosauria, me has hecho sufrir leyendo tu parto, menos mal que fué un final feliz! :)
Nos hacemos un café un día de estos por el barrio y te cuento el mio jejeje!
Por cierto, me gusta mucho el blog, ya tienes otra seguidora.
Besos