La NOSTRA lactància, la nostra TETI

Durant l'embaràs del Martí molta gent em preguntava si donaria el pit al nen, la meva resposta sempre era la mateixa; "Si, si no hi ha problemes m'agradaria". Havia sentit i llegit tantes históries que no sabia si seria capaç o si tindriem qualsevol problema. Per sort, a casa havia vist com la meva mare alletava als meus germans i, encara que va ser amb aquelles absurdes "normes" que posàven a l'època sobre horaris i temps d'alletament, era maco veure-ho com una cosa natural. A més els meus pares sempre m'han  dit que era el millor que li podia donar a un fill.
Vaig llegir molt sobre el tema i buscava informació amb qualsevol dubte que tenia. També havia localitzat el grup de lactància del barri perquè si havia problemes sabia que les assessores eren les més preparades en aquest tema.
Quan va nèixer el Martí es va enganxar al pit a la mateixa sala de parts i va ser una sensació maravellosa. El meu fill, aquell petitó que em mirava amb aquells grans ulls negres estava mamant del meu pit, uaaauuu!!! Va nèixer de matinada i aquella primera nit la va passar totalment enganxat al pit, quan deixava anar un i volia l'altre el girava per sobre meu i així va ser la nostra presentació. Ell mamant i jo admirant aquella personeta que no podia deixar de mirar.
Els primers dies em feia una mica de mal quan s'agafava, però de seguida aquell dolor anava baixant i ja no molestava, era una cosa normal del principi de la lactància. Veia com ell menjava aquell calostre que havia llegit que era el millor que podia prendre un nadó durant les primeres hores/dies de vida. Tenia els pits que em reventaven, no us diré quantes talles havien pujat, però aixó era brutal. El tercer dia, en arribar a casa vaig tenir la pujada de la llet i ja es veia que surtia blanqueta, quin canvi!! És curiós com el cos va fent la seva feina.
El Martí va continuar mamant a demanda i jo vaig haver de sentir comentaris de tots colors, i històries per no dormir. Però ho tenia clar, encara que reconec que hi ha moments en els que dubtava. Tot era nou pels dos i si jo no estava fent el correcte?!?!... però el meu nen volia pit, volia estar tot el dia amb mi, prenia seguit, s'adormia al pit, em feia servir de xumet... Uf, és maco, però és cansat quan no saps al que t'enfrentes. Quan no et fas una idea del que és a demanda, és aixó, a demanda... però ho vam fer, vam continuar al nostre ritme. Tot, i quan dic tot  és tot, va passar a un segón pla i sempre el primer era la demanda del meu fill.
De sobte arriben les crisi de creixement i... osti, la pregunta del segle; Encara li alimenta la meva llet? En tindrà prou?!?!?! Mare meva quin dilema.. i la informació que té la societat en general no és molt fiable, sort que si vols trobar, trobes el que necesssites. Gràcies internet, llibres, fòrums, blocs i persones que escriviu sobre lactància, em va ajudar molt!!!
A partir dels 6 mesos la gent comença a preguntar si encara pren pit. Que si pren?!?!?!? És el seu aliment principal i anem introduint aliments en trocets mica en mica, però aixó ja seria un altre tema. Cap als 9 mesos em presento al grup de lactància del barri, perquè realment em sento una mica bitxo raro per encara alletar al meu fill. Però si és un bebè, no m'explico on veuen el problema. Allà flipen perquè clar, és normal alletar fins que vulguis, millor dit, fins que els dos volgueu,  és una cosa de dos. Nosaltres estem bé, ens agrada i sé que el meu nen té un bon aliment, contacte, un moment màgic pels dos!!
Mai m'havia plantejat fins quan alletar, perquè si no tenia clar si podia, imagineu pensar fins quan. Pensava que arribava el moment que calia donar un biberó, i no, no ens ha calgut.
De sobte un nen que camina i xerra demana teti (com nosaltres li diem) Ooooooh, que fa aquest nen tan gran. Mare meva, ENCARA MAMA!!! A més les seves preses continuen a demanda i es passa el dia demanant teti. I la mama ben tranquila de donar-li.
Quan arriba als dos anys continuem gaudint molt dels moments de teti i jo començo a pensar que no es destetarà mai. Per sort cada cop conec més nens que mamen amb aquesta edat i més, i és ben normal.
Durant tot aquest temps he continuat llegint i buscant informació, però reconec que l'experiència es el que més m'ha esenyat de tot. El Martí amb el seu instint és el que m'ha anat guiant durant tot el camí.
La OMS recomana la LME (lactància materna exclusiva) fins als 6 mesos i la LM (lactància materna) com a mínim fins als 2 anys. Així que no m'explico perquè costa tant de veure un nen de més d'un o dos anys al pit.
He patit dues mastitis i es passa malament, tens simptomes com de grip, febre, estàs cansada, però el millor és que el nen continui mamant sovint per treure més llet. Van ser moments durs, però com sempre la informació em va salvar, perquè de vegades els metges no estàn del tot informats en lactància. El metge de capçalera que em va visitar el primer cop em va donar antibiòtic i em va dir que si em feia molt de mal que no li donés del pit on tenia la mastitis, que em treiés una mica de llet amb el llevallets i prou... doncs tot al contrari, és molt millor que mami. Però millor si no heu de passar per aquest episodi!!
Quan em vaig quedar embarassada del germanet em van començar a fer mal els mugrons quan mamava i no tenia clar si volia continuar amb la lactància, que per un altre costat havia anat tan bé fins ara. Tampoc no tenia clar si volia fer tàndem (donar de mamar a dos fills alhora) El dolor era molt similar als primers dies després de nèxier, es veu que és per les hormones. Anaven passant els dies i jo ja no disfrutava tant de la lactància, intentava evitar el moment, ell em demanava, jo li explicava que em feia mal, que anés amb compte. Ell abans de mamar em preguntava, sabia perfectament que un pit em feia més mal que l'altre i anava amb compte. Pobret, ho feia bé, però em molestava igual!
Una nit li vaig dir que la teti dormiria i fins que sortís el sol no podria prendre, que volia descansar perquè tenia pupa. Ell em va dir que si i va dormir conforme. Es va despertar de matinada i com sempre va demanar; "mama, teti". Li vaig tornar a explicar que la teti dormia i que encara era de nit... va començar a plorar i va dir; "mama, un poquito de teti porfavor!!!" Jo em volia morir, que feia?!?!?!?! Doncs vaig accedir, ho vaig intentar fer fàcil, li vaig dir que una miqueta i va prendre una estona. Donava voltes al cap i pensava que prendria teti tota la vida. Havia llegit que la majoria de nens es desteten durant l'embaràs, però no semblava que fos el camí del Martí. Encara que si que havia notat que demanava menys, que la producció havia baixat i havia canviat el gust de la llet, i que no li agradava tant com abans.
Parlant amb una bona amiga que també estava en època de destete, em va donar una idea. Si no tenia clar fer tèndem podia posar una data límit per veure com evolucionava ell i si no doncs ja decidir i destetar o no. Doncs avui és la data límit, les 25 setmanes del meu embaràs i com estem?!?!? Que farem?!?!?  A partir d'aquell dia vam continuar amb la lactància i, tot i les molèsties, he continuat gaudint. Poc a poc hem tingut un canvi brutal, va començar a demanar aigua quan es despertava a la nit, també s'ha de dir que jo li oferia primer, i de vegades volia teti i d'altres aigua, però poc ha baixat la demanda. Mica en mica també va començat a dormir sense el pit, només vol que l'agafi de la mà i dormim així.
Fa entre mes i mig i dos mesos d'aixó i ara s'està tota la setmana sense mamar, ha estat malaltó uns caps de setmana i m'ha demant un parell de cops més, però res a veure.
Jo estic contenta perquè està tenint un destete molt progressiu i natural, però per un altre costat veig que es fa gran, que la nostra lactància s'esta acabant. No se fins quan estarem així que potser em demana un cop a la setmana o quan no es troba bé o està molt cansat, però ja no mama sovint. Hi ha gent que em diu que podria ser que es reenganxi quan neixi el germanet, però ja no em preocupa, vull que tot sigui natural i aprofitar-nos de com estan anant les coses. Estic feliç de veure'l a ell feliç.

Martí muchas gracias por enseñarme tanto de nuestra experiencia y Carlos muchas gracias por apoyarnos durante todo este tiempo!!!